Blog


L’educació científica*

La ciència s’aprèn, la ciència s’ensenya.

A les societats contemporànies, l’ensenyament obligatori, universal i gratuït ha situat l’escola com a centre neuràlgic de l’educació científica i tecnològica dels seus conciutadans.

Ensenyar i aprendre ciència a l’escola sembla imprescindible; però quina finalitat, contingut i metodologia han de vertebrar aquesta ciència escolar?

Es sabut que l’educació científica arrossega, malauradament encara ara, certs estigmes i preteses problemàtiques: continguts abstractes, avorrida, impartida a contracor, amb pretensió de superioritat, inflexible en la temàtica, els tempos i les formes, desproveïda del foment de la creativitat, les preocupacions morals i l’impacte social, insensible a les dimensions afectives i emocionals,…

Però, mirant enrere, es pot apreciar com en les darreres dècades la didàctica de les ciències experimentals, en constant diàleg amb camps i disciplines com l’epistemologia, la psicologia, la sociologia i la pedagogia, ha gaudit d’una sòlida evolució: del model didàctic tradicional de transmissió, centrat en poc menys que omplir la ment buida dels alumnes de coneixements suposadament únics, vertaders i immutables; passà, als anys 60, a un model didàctic de descoberta, que promovia la metodologia científica, els grans conceptes i el treball experimental; posteriorment, als 80, a un model constructivista, que apostava per l’aprenentatge significatiu dels alumnes, posant en crisi i ajudant a transformar les seves idees prèvies; fins al model socioconstructivista, a partir dels anys 90, on l’aproximació a la ciència, en tan que constructe social de models i teories, té lloc en interacció amb els altres, de forma contextualitzada i col·laborativa.

Actualment, convenim que la bona praxi científica escolar és aquella que permet als alumnes fer, pensar, parlar… i sentir. La competència científica busca dels continguts un mitjà, no un fi. I, malgrat certs corrents interessats ho pretenguin, l’objectiu de l’educació científica va molt més enllà del caràcter merament tècnic, de formació de treballadors eficients i consumidors capacitats; dirigint-se a un caràcter social i humanista, amb el propòsit últim d’assolir un major benestar personal i col·lectiu. Marcs com el de les controvèrsies sòcio‐científiques [CSC] o la recerca i innovació responsable [RRI] ofereixen a l’escola una oportunitat per privilegiar contexts interessants i rellevants, on integrar actuacions de caràcter científico‐tècnic.

L’ensenyament-aprenentatge de la ciència no és estàtic, evoluciona, i haurem de continuar repensant-lo per a la societat del futur: replantejant objectius i metes; traçant línies clau d’actuació pedagògica; assumint una nova visió de l’aprenentatge en l’emergent món multimedial; i atacant, al capdavall, les necessitats de l’alumnat i d’una societat que exigeix ciutadans amb esperit crític i consciència social per, en última instància, ajudar-nos a nosaltres mateixos a fer del món un indret millor.

 

Pros [Fortaleses de l’educació científica]

  • Universalitza l’accés a una expressió cultural amb una mirada particular de la realitat.
  • Ens possibilitat el desenvolupament d’ una gran eina per entendre el món.
  • Potencia l’esperit crític i la consciència social de la ciutadania.
  • Compta amb una inqüestionable importància i reconeixement a nivell educatiu.

 

Contres [Debilitats de l’educació científica]

  • Està subjecte a modes metodològiques i interessos del mercat.
  • Conviu pendent de rànquings i indicadors d’excel·lència internacionals.
  • Arrossega històricament un gran nombre d’estigmes i prejudicis.
  • És especialment sensible als recursos materials i econòmics que s’hi destinen.

 

Per saber-ne més

Didáctica de las Ciencias en la educación secundaria obligatoria, de Neus Sanmartí [Editorial Síntesis, 2002]

*Article publicat a la revista Valors al mes de setembre del 2016

LAC

About LAC

  •  

logo-LAC

A les xarxes socials


facebook     twitter